Dejà vue
Sempre pasava el mateix...la gent mirava el quadre, parlava (feia temps que les seves paraules no teníen sentit per a ell) i marxava. Ell saltava, brincava per cridar l'atenció, peró res...ara anava donant voltes sobre ell mateix. De sobte, la va veure, rossa i petita, rient-se d'ell!..."em veus?!". La nena va fer que sí amb el cap...per fi, algú que el veia tal com era! la nena va aixecar la seva maneta cap a ell, i ell va treure una mica el cos...la nena es va aixecar del banc, entre rialles, li mancaven tres dents a dalt, i dos d'abaix...donant-li un aire entre entremaliat i tendre...Ell va treure la cama i l'hi va agafar la má...ella va dir "Hola!"...oh! música cel-lestial per les seves orelles, una llàgrima estava a punt de caure-li, de fet,era un vailet atrapat desde feia 400 anys dins d'un quadre! sense que nigú el veiés de veritat..."no ploriz" i la neva va agafar el seu mocador i l'hi va atansar.Al fons el grup de la seva àvia anava voltant per la sala, llavors, va caure que la Laia no hi era...va fer una ullada i la va veure senyalant el quadre...el cor li va fer un bot quan és va reconéixer a ella mateixa, feia més de 60 anys, parlant amb el quadre i fent el mateix, donant-li el seu mocador al vailet pintat en ell.Sempre havia pensat que era un somni, perque la seva mare l'hi va dir que no digués mentides per justificar que havia perdut el mocador rosa i brodat de la besàvia...Va anar cap a la nena, el vailet la va veure i a correcuita va agfar el mocador i va tornar a desparéixer a dins...la nena entre rialles l'hi volia explicar a l'àvia el que habia pasat...ella va mirar alvailet, extàtic en la mateixa postura de feia 60 anys...i al fons de tot va descubrir un manyoc de roba bruta, una peça molt petita, amb les inicials L.P. ...Laia Puig, el nom de totes les pubilles de la seva familia desde generacions...
