dissabte, 10 de maig del 2008

Amors impossibles

La lídia i en Pere es varen conèixer de casualitat. Tots dos eren a un lloc que no era seu, un lloc aliè però a la vegada estranyament proper. Van anar a parar a la cafeteria de la universitat de Barcelona. Cap dels dos era allà per cap motiu concret. Peró el fet irrefutable era que tos dos hi eren ... per conèixer a l'altre. En aquest lloc els dos es trobaven insegurs, evidentment fora de lloc. Peró quan els seus ulls es van trobar, es van reconèixer de seguida ... dues animes sensa res en comú, peró a la vegada bessones en aquell bar. Van demanar el mateix, un "desgraciat" (tallat, descafeïnat, amb llet descremada i sacarina), i quan el cambrer va cridar aquest nom, tots dos es van mirar i van somriure. Van compartir l'unica taula buida, que, miraculosament, tenia dues cadires. I van començar a xerrar, de res i de tot, de la vida després de la mort i de la vida després de la vida. Els "desgraciats" els van unir com si fos loctite. Sense adonar-se'n es van buidar i tornar a omplir l'un de l'altre. Més de tres hores xerrant, i de sobte la realitat. Tancaven. És van acomiadar, sense dir-se el nom. Van sortir a la plaça universitat, l'aire, barrejat amb els fums dels cotxes, i el soroll dels autobusos els va aterrar, i adonar-se de que no podia acabar així ... es van llençar l'un amb l'altre, fonent-se en un petó apassionat sense promeses ... van tornar a quedar, però al xat, amb tranquil·litat. Al dia següent tots dos teclejaven amb habilitat, descobrint l'ánima de l'altre. La lídia ho passava malament al seu matrimoni, el seu home l'acosaba dient-li que totes les coses dolentes que passaven eren culpa d'ella, que havia de canviar la seva manera de ser, la seva esencia, allò que feia que ella fos la Lídia ... en Pere patia per que és volia fer perdonar les infidelitats, volia tornar a casa amb la seva dona i les bessones. De moment era a casa dels pares ... era honest, i reconeixia que ell era el culpable, i no s'hi amagava. Cap dels dos ho buscava, les seves rel.lacions perillaven, però tot va ser més fort que ells, i van quedar, directament a un hotel ... Tremolant en Pere la va despullar, mirant enbadalit el cos de la Lídia, ple de promeses eròtiques ... la Lídia el va despullar, mirant amb passió ja oblidada el cos d'aquell home que la mirava amb desig ... i l'inevitable va passar, el llit els va acollir, els llençols van lliscar a terra, i suaument es van començar a donar plaer ... els sospirs d'ella amb el gemecs d'ells van trenar una cançó apassionada ... la suor, la olor a sexe els va envair ... els llavis es van fer fonedissos per donar pas a les llengües, les dents, les mossegades ... les mans van tocar, palpar, estimular ... la pell és fregava amarada de suors i fluids ... fins que van arribar al clímax ... xiscles apaivagats per les besades, estremits i abraçats van gaudir d'aquell moment màgic ... però la realitat un altre cop els va portar a sentir els sorolls del passadís de l'hotel i la fresa de les petjades dels hostes ... furtius com ells ... és varen vestir i van sortir de l'habitació, mirat de no deixar-se res.La dutxa els había deixat lliures d'olors alienes. es sentien estranyament lliures ... van pujar al cotxe ... ell la va portar al tren, i és van acomiadar ... mentre ella sortia del cotxe un mòbil va sonar ... era el del Pere, pel que va sentir i el somriure del Pere va entendre que tornava a casa ... va sonar el to de missatge de la Lídia ..."quan tornis ja no hi seré, tens els papers del divorci a la taula , Marc" ... ni tan sols va plorar, va fer un sospir, es va tombar cap en Pere, però el cotxe ja no hi era ... a la nit tampoc hi era al mesenger ... ella va fer que si amb el cap, va escriure "bona sort" abans d'eliminar-lo dels seus contactes ...

14 comentaris:

helena ha dit...

Una història molt bona, però no la considero "un amor impossible". Sembla més una medicina, un revulsiu, un esdeviment d'aquells que són catalitzadors i alliberadors, que fan que passi l'aire i entenguis que hi han coses més enllà del teu petit món i pots caminar cap a elles...

Striper ha dit...

Com sempre un molt bon triller erotic, et superas.

El veí de dalt ha dit...

Sempre m'han agradat els finals tristos

Tocat del cargol ha dit...

Cada dia te superes! Apart de tot l'erotisme que hi ha imprès, és una història un xic trista de dues ànimes que es troben. M'ha agradat!
Salut!

mossèn ha dit...

acabo de contar totes les paraules i t'asseguro que acaba en "69" !!! ... salut

Betty ha dit...

Helena, entre ells si que l'amor és impossible, tot i que els ajuda a valorar les seves vides

Striper moltes gràcies!!! m'afalagues molt, i venint d'un galardonat múltiple, la sensació és doble

Vei, alguna vegada ja toca un final, més que trist, jo el calificaria d'agredolç

Cargolet meu! (t'importa que et digui així?) exacte, dues ànimes que es troven per poder continuar vivint

Mossèn, estàs segur. Doncs no ho he fet a propósit!! però m'encanta!

Josep B. ha dit...

Mai no se sap per on saltarà la vida, de vegades fent "el que és correcte" un s'enfonsa i, de vegades, saltant-se les normes les coses s'endrecen.

Tinc un amic que, contra tot pronòstic, una infidelitat li va salvar d'un divorci segur. (No, no sóc jo.)

Anònim ha dit...

autobiografic oi?... que ja ens coneixem reina! jajaja

Betty ha dit...

Skorbuto potser si que una infidelitat pot resoldra una tensió, fent-te adonar del que tens a casa i en realitat ni vols perdre ni ho miraves amb nous ulls

Anònim, si ja ens coneixem, per qué no ets valent i signes amb el teu nom? M'ha semblat sentir ràbia al comentari ... o és més impotència?
si tot el que escric fos autobiogràfic, el meu bolg tindría dues pàgines nomès ...

Anònim ha dit...

Perdona reina, no et conec personalment, et deia "ja ens coneixem" per el tarannà dels teus relats...una conya vaja.
No s´ha entés la conya?
Ni remordiment, ni impotencia.
Perque et poses a la defensiva per defecte?
jajaja

Betty ha dit...

anónim estic a la defensiva Per qué ronda un anòmim pel blog que normalment no em diu coses bones. És el risc de ser anònim, que et podem confondre amb qui no ets.

Juan Duque Oliva ha dit...

Muy inquietante el relato.

Cuando estas compartiendo tu vida con alguien, quizás no sea la persona idonea, quizás no te da todo lo que necesitas. Un encuentro fortuito tiene el morbo del momento pero es solo eso el momento nada más.

Me ha gustado mucho

Besos guapa

Betty ha dit...

Luz de gas, tú lo has dicho, el morbo del momento.Pero a veces, un arreglito p'al cuerpo no sabe mal!!

Juan Duque Oliva ha dit...

nada, pero nada mal, aunque después te remuerda la conciencia.

Vamos, pero yo no lo hago, no hay necesidad

Besos guapa