dijous, 8 de novembre del 2007

crepes de vainilla i xocolata calenta

Ell s'esperava a la porta del restaurant.S'estava pelant de fred. La noia encara no había arribat, encara faltaban 5 minuts per l'hora. Ell fumaba, nerviós. En quins embolics que em fican els amics. D'acord que la meva vida sentimental ara és un desastre total, peró no crec que embolicarme amb una altre dona, per molt amiga de tota la vida que sigui, m'arregli la vida. Sento uns talons presurosos. Serà ella? "aniré amb abric vermell i barret". Vale, una pija, segur. Quan la vaig arribar a veure lluia un somriure càlid, pintat vermell que brillava a la llum de les faroles. "Hola, ets en pere?" La seva veu càlida em va atrapar immediatament. "si, es clar, ets l'úrsula, oi?" dos petons a les galtes, i vem entrar a dins. El restaurant era sezill, peró olorava a bona pizza, les taules amb els típics quadrets vermells i blancs de les estovalles, i una bandera italiana penjada a la finestra de la cuina. Començavem a parlar, peró jo no podía oferir temes de conversa, estava perdut dins dels seus ulls, grans, expresius, xispejants quan reia. Vem decidir la pizza, "quatre formatges" ella, "a mi també m'agrada, peró sense tomàquet", vem riure.. Vam començar a menjar, jo amb els dits, ella amb els coberts. De tant en tan veia que em mirava als ulls, com molt endins.Ella no parava de somriure, crec que intentava fer-me trovar cómode, fer que parlés. Vaig descobrir que la seva vida en parella s'estava acabant, i que per això el lluch, el nostre amic comú, va decidir emparellarnos. Quan va arribar el moment de demanar postres jo vaig veure que hi habían crepes i en vaig demanar. A la carta d'ella només venían els gelats i en sentirme demanar les crepes va dir que ella també volía, a la vainilla amb xocolata calenta. La vaig veure ficant-se la cullera plena a besar de xocolata a la seva boca, va posar els ulls en blanc i va dir "mmmmm" un regalim petit de xocolata li va quedar als llavis, i en contes de eixugar-lo amb el tovalló, ho va fer amb la punta de la llengua. Em vaig dir," Pere, no t'imaginis el que no hi ha." Es mejava les creps gaudint a cada cullerada. El meu cap s'anava per tot arreu, la veia entre els meus braços, nua. Sentía una tibantó emergent, així que em vaig concentrar en les crepes. La Úrsula anava a la seva primera cita a cegues. No sabía que había d'esperar, el Lluch és va mostrar molt enigmàtic. Podía voler dir "home de gran personalitat" o que era massa bó per explicar-ho. El va veure de lluny, fumant com nerviós i esperant. L'hi va agradar que fos puntual. Quan s'atansava va veure un home vestit d'esport, alt, cabells amb algunes canes, atractiu, ben afeitat. Ella va pensar "he fet bé de dur els texans!", petonets a la galta i vem entrar. Pizzeria típica pero coqueta, jerros amb flors a les taules, estris de forner i un forn de llenya que donava in aspecte acollidor al menjador. Vem coincidir amb les pizzes, i aixó em va agradar. Normalment els homes demanan la que estigui més plena de carn i embotit per cm2. El notava molt callat, prudent, em mirava amb ulls plens d'interrogacions. Jo el mirava sempre als ulls, de l'única manera que ser fer-ho, honesta i profundament. I en aquest cas, amb un interés sincer per aquest home, que m'explicava com tenía de complicada la seva vida sentimental. Quan tocava demanar postres també vem coincidir. Crepes, bonísimes. Em vaig deixar en dur pel meu entusiasme i vaig deixar anar un "mmmm" que em va sortir de dins. Era pura golafrareía, pur plaer. I ell ho va captar. L'hi vaig notar per que es va posar vermell i per com es va remoure a la cadira. La meva resposta la van donar els mugrons, erectes. El vaig mirar fixament, i vaig dir, haig d'anar al lavabo. Em vaig aixecar, concient del seus ulls asobre meu, em vaig tombar vaig donar dues pases i vaig tornar li vaig agafar la cara amb les dues mans i el vaig besar devant de tothom, un petó intens i humit. Ell va reaccionar com calia i m'el va tornar. Li vaig dir que podría pagar mentre jo anava al servei, i que em podría portar a casa. La resta la deixo a la vostra imaginació.

6 comentaris:

Striper ha dit...

Ostres Caliope quinas histories, ufff el desenllaç no se vols dir que es debia donar compte dels mugrons.

mossèn ha dit...

pos ja començo a treure fum ... salut

Rondaire ha dit...

el desenllaç sempre és la millor part ...

Anònim ha dit...

Brillant!! M'ha encntat viure l'experiencia des de la pell de cada un dels dos!

Betty ha dit...

tres i no res, moltes gràcies. És un exercici molt sà intentar posarse a la pell d'un altre, i només insinuant...deixem correr la imaginació.
Petons humits

Betty ha dit...

mosse�n, vols dir que et conv� llegir aquestes coses. Recolliment amic meu!